Les polítiques d’igualtat entre dones i homes tenen un llarg recorregut i han passat per diferents etapes durant les darreres dècades. En un inici, tenien com a objectiu redreçar les desigualtats de tracte i l’exclusió de les dones en l’exercici d’alguns drets, com ara el dret a vot o l’accés a certes professions, garantint així la igualtat en el marc jurídic. Posteriorment, a la dècada dels 80, es va constatar que la igualtat de tracte a nivell jurídic no garantia la igualtat real, ja que homes i dones continuaven sense gaudir de les mateixes oportunitats. En aquest context es van impulsar les polítiques d’igualtat com un àmbit d’actuació específic, i els plans d’igualtat van constituir l’eina principal per al seu desenvolupament. Però aquest enfocament sectorial va esdevenir també insuficient per abordar un fenomen tant multidimensional, estructural i resistent al canvi, com és la igualtat de gènere1.

Amb aquestes limitacions com a punt de partida, a la IV Conferència Mundial sobre les Dones de Nacions Unides celebrada l’any 1995 a Beijing es va definir la transversalitat de gènere (en anglès gender mainstreaming) com l’estratègia més adequada per l’avenç en la incorporació del principi d’igualtat entre dones i homes en les polítiques públiques. Aquesta nova estratègia pretenia fer un salt qualitatiu respecte les polítiques sectorials d’igualtat, sovint adreçades a les dones, per centrar-se en els processos i les institucions on aquesta desigualtat es produeix2.

En aquest sentit, s’ha utilitzat el terme “transversalitat de gènere” en referència a l’estratègia que incorpora la perspectiva de gènere a totes les polítiques i actuacions públiques, de forma transversal en tota l’Administració Pública.