Història

© Església Arxidiocesana de Barcelona

L'orografia del terreny configura el paisatge urbà del poble en una vall perfilada pel torrent de la Bassa de la Màdria que es prolonga en la riera de Sant Pere fins a la seva desembocadura al mar. Tancada pels turons d'en Cases i de Sant Mateu, la riera i els torrents delimiten uns eixos longitudinals de nord a sud que defineixen els carrers i enquadren les propietats. El paisatge urbà testimonia des de bén antic un assentament dispers en explotacions agrícoles i un centre d'orígens tardo romans, molt tènue, reforçat a l'Edat Mitjana amb la construcció de l’església parroquial de Sant Pere i la sagrera que intenten cohessionar la resta de la població. La sagrera esdevé doncs el desenvolupament del primer nucli de poblament concentrat. Tot i així, tenint en compte que la població a l'any 1358, per exemple, no superava el nombre de 325 persones aproximadament, i que aquesta xifra incloïa també el barri de pescadors (Premià de Mar), segregat l'any 1836, es desprèn que el poblament de Premià era molt feble i molt dispers, característiques que perduraran fins ben entrada l'edat contemporània.

La Guerra de Successió va deixar una població delmada i empobrida, fet provocat fonamentalment per les càrregues a que estava obligada per al manteniment de la guerra i per a l’allotjament de les tropes.  Amb tot, el final del segle XVIII marcarà una etapa pròspera i florida en el municipi, que es reflectirà en l’increment demogràfic, el desenvolupament económic i el desplegament d'iniciatives. En efecte, la recuperació dels anys posteriors a la Guerra de Successió es va fonamentar en l'agricultura, a partir d'un intens procés de colonització agrària caracteritzat primer, per l'extensió dels conreus de vinya i, segon, per la introducció de nous productes (especialment llegums i farratge), que permetien una disminució del guaret i l’inici de rotacions de conreus en algunes terres cerealistes.

La vinya s'havia convertit en un autèntic monocultiu. Les artigues vitícoles van representar una extensió espectacular de les àrees dedicades al  seu conreu, amb una geografia característica de bancalls i marges de pedra, fins a exhaurir pràcticament tota la terra disponible. La vinya va adquirir llavors, un grau elevat de comercialització per mitjà de la seva destil·lació en aiguardent, producte que esdevingué per a la Catalunya de mitjan del segle XVIII, el principal excedent exportable, cosa que va significar el traspàs d'una agricultura d'autoconsum a una producció per al mercat.

Aquesta bonança es reflecteix a Premià en les primeres ampliacions de la sagrera. Comencen a urbanitzar-se el terrenys més pròxims, en sentit transversal a la riera i als torrents: el carrer de les Flors, el carrer Sant Josep, el carrer Nou, etc.  S'hi construeix un tipus nou de vivenda, més senzill i tancat en sí mateix, que respon al model de “casa de cos”. Tenen lloc les gran remodelacions barroques de moltes masies, al mateix temps que s'hi comencen a construir-hi les primeres mines.

Si més no, a principis del segle XX, la fil·loxera acabará amb aquesta situació, agreujada pels brots de còlera, l'horror de la Guerra Civil més tard, i les seves terribles conseqüències.

El desarrollisme dels anys 1960 i 1970 significaria la recuperació de la guerra, paral·lelament a les profundes transformacions en el si del municipi. En efecte, les immigracions d’aquests anys van  transformar la Vinya d’en Gris, en primer lloc i el mas Cotet, poc després, en dos centres nous de poblament: el barri del Remei i el barri Santa Anna-Tió, paral·lelament al fenomen del segon estiueig i la construcció de segones residències, agrupades en urbanitzacions disseminades.

Avui, l'efecte de la conurbanció amb Barcelona i l'increment demogràfic genera un nou model urbanístic de primeres vivendes unifamiliars, adossades o aïllades, al mateix temps que la pròpia dinàmica urbanístico - demogràfica tendeix a desplaçar el centre històric cap al sud, on es concentren gran part dels serveis municipals: Escola Marià Manent, INS Valerià Pujol i Bosch, Can Figueres, Biblioteca Jaume Perich i Escala, Escoles Bressol, etc.

FONT: Imma Gimferrer, directora del Museu de Premià de Dalt

Imatges: © L'Opinió