Llocs d’interès, rutes i itineraris

Navigation Bar

Església de Sant Pere

Above Content Body

Content Core

Dins de la complexitat del món feudal, l'església detectava el poder religiós, actuant com un senyor més, interessat a adquirir i conservar la propietat de la terra i els seus beneficis. Però a més a més, va generar i sustentar els referents ideològics i simbòlics de tota l'Edat Mitjana fins la Il·lustració i la Revolució Industrial.


La parròquia va esdevenir el centre neuràlgic de la població, va aglutinar la societat i  va organitzar el territori per tenir cura de les ànimes, però també de la producció agrícola, els excedents de la qual vehiculava a través de la recaptació del delme.

Documentada per primera vegada el 21 de desembre del 966 quan el Comte Mir va cedir l'església de Sant Pere de Primiliano amb els seus delmes i primícies a la Santa Creu de la Seu de Barcelona; a mitjans del segle XI, ja està plenament consolidada com a parròquia.

Actuava doncs, com a centre religiós, social i cultural de la comunitat, liderat per la figura del rector que dirigia l'espiritualitat, la beneficència i l'ensenyament de la comunitat. Tanmateix, a partir del segle XIII, el seu poder es va veure eclipsat per la  seva dependència de la Seu de Barcelona i per la incipient organització municipal de Premià.

En efecte, al segle XIII un procurador de la Seu de Barcelona va usurpar-ne les rendes eclesiàstiques. Un segle més tard, la comunitat representada pels seus prohoms es va revelar contra el pagament del delme dels cigrons argumentant que no n'era costum en aquesta parròquia.

L'any 1379 l'església de Sant Pere juntament amb el campanar es trobaven gairebé en ruïnes. La iniciativa de la reparació fou portada a terme pels prohoms de Premià, sota llicència reial i sense la participació dels representants eclesiàstics.

L'any 1425 l'altar major estava dedicat a Sant Pere i els laterals a Sant Tomàs i a Sant Antoni i l'altre a Sant Rafael. Anys després, el 1421 s'hi documenta un altre altar dedicat als sants Macari, Abdó i Senén.

El campanar s'enlaira cap al cel i cap a Déu, símbol del poder feudal eclesiàstic, i ofereix protecció a la comunitat. Té el mateix significat que les torres medievals dels senyors feudals laics.

L'església és d'estil gòtic tardà, del segle XVI, i no conserva res de la primitiva església romànica anterior. La incoherència de l'arcada exenta i la construcció unida a la rectoria responen segurament a la reforma documentada l’any 1588, en la qual es van reaprofitar les gàrgoles gòtiques per decorar el campanar. 

A l'hort de la rectoria es va trobar fora de context una pedra tallada amb la inscripció de l'escut parroquial i l’any 1745.

A la sagristia es conserva el relicari del fèmur de Sant Flor, copatró de Premià.

FONT: MUSEU DE PREMIÀ DE DALT

Below Content Viewlet

Document Actions